Després d’haver sobreviscut a l’horror de la Segona Guerra Mundial, la comunitat mundial va sentir clarament la necessitat d’adoptar un tractat internacional fonamental que regula en cas d’enfrontaments armats la protecció de personal militar ferit i malalt, sinó també de la població civil. Aquest document era les convencions internacionals de Ginebra.
Iniciativa Humana
Aquestes normes legals ja s’han consagrat en les convencions signades anteriorment a l’Haia i Ginebra, però, l’experiència de la guerra passada i sobretot la mort d’un nombre important de civils als territoris de primera línia han demostrat la necessitat de desenvolupar un altre acte legal. Amb aquesta finalitat, el Govern de Suïssa va convidar els representants de setanta estats a participar en 1948 en el Fòrum Internacional, que tenia com a missió transformar les lleis preexistents basades en l'experiència de la guerra passada.
Dels governs convidats, cinquanta-nou països van mostrar el seu suport a aquesta iniciativa, els estats restants, enviant els seus representants a Ginebra, es van limitar a la condició d’observador. Els principals moviments socials, incloses les Nacions Unides i la Creu Roja, no es van deixar de banda.
Elements d’un acord
Arran de les reunions, que van començar el 21 d’abril i van continuar fins al 12 d’agost, es van desenvolupar i signar quatre tractats (convencions), que eren acords que regulaven les normes de protecció de les víctimes d’hostilitats. La Primera Convenció de Ginebra va examinar el tractament dels ferits i els malalts en exèrcits en guerra.
Es va seguir un acord que introduïa en el marc legal accions amb soldats malalts i ferits víctimes de nàufrags. Una convenció separada de Ginebra va definir els drets dels presos de guerra. I, finalment, el final va regular plenament els drets dels invasors respecte dels civils als territoris que ocupaven.
El principi més important establert en la convenció
Cada Convenció de Ginebra de 1949 es basava en el principi fonamental del dret internacional modern, que permetia la conducció d'hostilitats només contra l'exèrcit enemic. Van prohibir categòricament qualsevol violència contra militars malalts i ferits, així com civils.
Per complir-los millor, els acords signats a Ginebra exigeixen als bel·ligerants la distinció més clara entre el personal militar que lluita al seu costat i els que formen la població civil, els drets dels quals estan protegits per la Convenció de Ginebra i contra la qual queden prohibides les accions violentes.
Un dels punts més importants dels acords va ser la prohibició d’atacs a instal·lacions no militars, l’ús d’armes i operacions militars que podrien causar pèrdues injustificades i patiment humà. La mateixa convenció de Ginebra prohibia la destrucció a gran escala de béns i objectes civils, no causada per extrema necessitat.
Requeriment de convenció per ferits i presos
Es va prestar una atenció especial a la seguretat dels que es trobaven en captivitat enemiga. La Convenció de Ginebra de 1949, que regula el tractament dels presos de guerra i dels interns entre els residents que no van participar en les hostilitats, requereix la preservació de la seva vida, salut, respecte a la dignitat humana, drets personals, creences religioses i polítiques.Així mateix, les seves clàusules prescriuen la disposició obligatòria a aquestes categories de persones amb dret a correspondència amb familiars i a obtenir garanties judicials.
Pel que fa als militars ferits, la Convenció de Ginebra de 1949 no distingeix entre la seva pertinença a una o altra part implicada en un conflicte armat. D’acord amb les seves disposicions, tothom té dret a la prestació d’atenció mèdica.
Això implica el requisit per garantir la seguretat del personal mèdic frontal i posterior, així com de totes les instal·lacions, equips i vehicles mèdics. Per a aquest propòsit, s’han d’utilitzar emblemes adequats, la mida dels quals permet veure’ls a una distància considerable.
Disposicions generals signades a Ginebra
Cada Convenció de Ginebra de 1949 té força legal, fins i tot si una de les parts en guerra es nega oficialment a reconèixer-se com a bel·ligerant. A més, els països que han signat aquest acord internacional assumeixen la responsabilitat d’identificar, buscar i perseguir els responsables de la seva infracció. La protecció de les convencions de Ginebra s'aplica igualment a totes les persones independentment de la seva afiliació política o creences religioses.
Protocols complementaris de les convencions
La segona meitat del segle XX va comportar un gran nombre de guerres locals, cosa que va demostrar la necessitat d’ampliar el marc legal que cobreix tots els aspectes dels problemes associats. En aquest sentit, els Convenis de Ginebra es van complementar amb diversos actes jurídics. Gràcies a ells, el marc legal internacional es va estendre als participants en conflictes interns. Es va determinar l’estat legal de la població civil i es va millorar la seva protecció.
Des del dia que es va signar els Convenis de Ginebra, el nombre d’estats que han accedit a aquest important acord internacional ha passat de cinquanta-nou a cent noranta-quatre. Els protocols addicionals posteriors també han rebut aprovació internacional i han estat ratificats pels governs de la majoria dels països desenvolupats.
